Khadjí-Murat

Títol: Khadjí-Murat

 

Autor: Lev Tolstoj

 

Traducció: Victòria Izquierdo i Àngels Margarit

 

Editorial: L’Avenç

 

Sinopsis: La novel·la de Tostoj està basada en la vida del guerriller txetxè Khadjí-Murat, l’heroi atrapat entre dos focs: el de les forces russes que al llarg de la primera meitat del segle XIX intentaven conquerir els pobles musulmans de Caucas, i el dels seguidors de l’imam Xamil, contra el qual Murat s’havia rebel·lat, i que havia segrestat la seva família. L’actualitat d’aquesta novel·la –escrita entre 1896 i 1904 i publicada pòstumament el 1912- rau tant en el conflicte entre russos i txetxens que encara continua, com en la universalitat d’uns personatges que defensen la seva dignitat i la seva identitat enfront del poder invasor.

 

Ressenya

Per casualitats de la vida, fa poc la meva mare va trobar una edició de butxaca de l’Avenç que corria per casa de l’última obra de Lev Tostoj: “Kahdjí-Murat”. Tot picant-me l’ullet, me’l va ensenyar i m’animà a donar-li una oportunitat... encuriosida, vaig començar a llegir-lo i ja no vaig parar!

 

De Khadjí-Murat m’ha sorprès moltes coses:

 

Khadjí-Murat segons les il•lustracions de I. Urmanche, 1981.
Khadjí-Murat segons les il•lustracions de I. Urmanche, 1981.

- La seva llargària (no arriba a les 200 pàgines)

- La narració (àgil i intrigant)

- La història (basada en la vida d’un guerriller txetxè) 

- La crítica social (a la guerra, el poder, la corrupció, el totalitarisme, i l’opressió entre d’altres)

 

Des que es va publicar, però, el que més va sobtar a lectors i crítics va ser com, a diferència de les seves darreres obres, a Khadjí Murat, Tolstoj va mostrar el cantó més negatiu de la humanitat.

 

Això sí, no falten alguns tocs autobiogràfics de Tolstoj a la novel·la, que es va plasmar en alguns personatges com el soldat Bútler (que perds els seus diners apostant), o en el de Maria Dimitrievna, que condemna la guerra i els seus estralls.

 

Tot i que cap dels bàndols, ni russos ni txetxens, surten ben parats de la narració de Tolstoj (que retrata el totalitarisme i joc brut d’ambdós líders) em va sorprendre descobrir una mirada tan propera cap a la cultura txetxena a través dels ulls de Kahdjí-Murat. Amb ell entrem als pobles i les cases, ens vestim amb la seva roba, respectem els seus costums i mengem i resem amb ell. De fet, Tostoj ens permet entrar dins la ment del protagonista, i després de llegir aquesta versió dels fets, jo més aviat el descriuria com a un antiheroi. 

 

Per un cantó, Khadjí-Murat és un temible i astut guerriller, algú capaç de canviar de bàndol per dur a terme la seva venjança, una poderosa peça d’escacs que fascina, incomoda i atemoreix alhora als dos jugadors de la partida.

 

Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.
Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.

Però de l’altra banda, també és ésser humà que ha comès errors i que estima tant la seva família que està disposat a donar la vida per salvar-los. Però sobretot, Khadjí-Murat és la viva imatge que trenca els prejudicis de l’enemic amb el seu respecte, cortesia, i intel·ligència, i deixa bocabadats a tots els russos que volen deshumanitzar el poble txetxè.

 

Tostoj també els dóna veu a ells, des dels soldats fins als oficials, on alguns –com a totes les guerres del món- lluiten perquè no tenen cap remei, d’altres per escapar del seu passat, o senzillament per guanyar renom:

 

p. 115 “La guerra se li presentava només sota un aspecte: ell s’exposava al perill, a la possibilitat de la mort i per això mereixia condecoracions i el respecte dels seus companys d’aquí i dels seus amics de Rússia. L’altre aspecte de la guerra, la mort, els soldats ferits, els oficials, els muntanyencs, per estrany que sembli, no li venien a la imaginació. Fins i tot de manera inconscient, per preservar la seva visió poètica de la guerra, mai no mirava els morts  ni els ferits. [...] Els muntanyencs se’ls representava només com a genets dels quals calia defensar-se.

 

Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.
Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.

-Ja ho veus, amic –va dir el major entre dues cançons-. Això no és com al vostre Sant Petesburg. Alineació a la dreta, alineació a l’esquerra. Acabada la feina, cap a casa. La Màixurka ara ens donarà un pastís i una bona sopa de col. Això és vida, oi?”

 

Però en aquesta narració calidoscòpica tampoc falten els punts de vista de l’aristocràcia, que reflecteixen la hipocresia, falsedat i la guerra pel poder. Tostoj crítica amb un toc gairebé irònic el joc de la diplomàcia i les dobles converses, les paraules sobreenteses o les mirades que parlen soles.

 

[Un incís: us heu adonat de que les dones són les úniques capaces d’arreglar aquesta mena de situacions i treure els homes del fangar en el que ells solets es fiquen de quatre potes?]

 

I parlant de l’alta societat, reconec que m’ha deixat palplantada la facilitat amb la que Tolstoj retrata al tsar Nicolau I i el redueix a un energumen vanitós, de poques llums i encara menys escrúpols:

 

Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.
Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.

 p. 106 “Va agafar l’informe i va escriure al marge, amb els seus traços grossos: <<Mereix la pena de mort. Però, gràcies a Déu, aquí no en tenim, de pena de mort. I jo no la introduiré pas. Feu-lo passar dotze vegades entre mil homes. Nicolau>>, i va signar amb la seva rúbrica artificiosa i enorme.

 

Nicolau sabia que dotze mil cops de baqueta representaven no tan sols una mort segura i atroç, sinó una crueltat inútil, perquè n’hi havia prou amb cinc mil cops per matar l’home més fort. Però li agradava ser implacablement cruel i també li agradava pensar que a Rússia no existia la pena de mort.”

 

Certament el capítol XV ha estat dels més punyents del llibre per les crítiques que reparteix Tostoj a tort i a dret a través de la figura del tsar. Cada vegada que les rellegeixo em semblen més actuals:

 

p. 102 “Nicolau estava convençut de que tots robaven. Sabia que ara calia castigar els funcionaris d’intendència i va decidir de degradar-los a soldats a tots, però també sabia que això no evitaria que els que ocupessin el lloc dels degradats fessin el mateix. La naturalesa dels funcionaris consistia a robar, el deure d’ell era castigar-los i, encara que el fastiguegés, acomplia aquest deure a consciència.”

 

p. 104 “L’adulació constant, manifesta i contra tota evidència de la gent que el voltava l’havia dut a un punt en què ja no veia les pròpies contradiccions, ja no feia avenir els seus actes i les seves paraules amb la realitat, ni amb la lògica ni amb el simple sentit comú, sinó que estava completament convençut que totes les seves ordres, per absurdes, injustes o incoherents que fossin, es convertien en sensates, justs i coherents només perquè provenien d’ell.”

 

Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.
Il·lustracions de I. Urmanche, 1981.

p. 105 “Havia fet molt de mal als polonesos. Per justificar aquest mal havia d’estar segur que tots els polonesos eren uns canalles. Nicolau els hi considerava, i els odiava en la mesura del mal que els feia.” 

 

Però com bé diu la sinopsis de “Khadjí-Murat” el missatge que més predomina és l’incansable resistència dels pobles del Caucas, que com tants d’altres han patit (i pateixen) l’opressió dels invasors, però que no importa quantes vegades caiguin, sempre tornen a aixecar-se:

 

p. 118 “Davant els veïns es plantejava una elecció: quedar-se allà i reconstruir amb esforços terribles tot el que amb tants treballs havien construït i tan fàcilment i estúpidament havia estat arrasat, esperant a cada moment que allò es repetís o bé, malgrat la llei religiosa i la sensació de repugnància i de menyspreu pels russos, sotmetre-s’hi. Els vells van resar i van decidir per unanimitat d’enviar emissaris a Xamil per demanar ajuda i tot seguit van començar a reconstruir el que havia estat arrasat.”

 

Personalment, després de seguir amb intriga la trama principal, he de reconèixer que el final m’ha decebut bastant. Està clar que venint de Tolstoj no em podia esperar un desenllaç gaire feliç, però m’ha semblat massa obert. 

 

Segons Harold Bloom, <<Kahdjí-Murat és, al meu parer, la millor narració que s’ha escrit mai o, si més no, la millor que jo he llegit.>> Hi esteu d’acord? Us animo a que ho jutgeu vosaltres mateixos i llegiu una obra ideal per descobrir Tolstoj... Paraula de Mixa!

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0