Títol: La dolça Caterina
Autora: Montse Castaño
Editorial: Edicions Cal·lígraf
Primera edició: 2015
Primera reimpressió: 2016
Sinopsis: El llibre abasta una saga familiar que neix a Les Guilleries per anar a raure a Torroella de Montgrí a començaments del segle passat. Després d’uns anys en aquesta població, la família ha de marxar del poble i acaba habitant una masia vora el cingle a la Punta dels Cinc Sous a l’Escala.
La malastrugança que regeix la vida de l’Antonia Martí, anomenada al poble La Malastruga, domina les passions i les ambicions que es contraposen amb passió a la vida de les dones de la família, tal com descobreix la Caterina, l’última de les malastruga, qui a través del retalls de la vida dels seus avantpassats i el retorn als paratges de la seva infantesa, l’Escala, descobreix aspectes inimaginables de la seva pròpia història.
Els fets, quotidians, permeten descriure els indrets meravellosos pels que transiten els personatges, detallen formes de vida i aspectes històrics de les poblacions que recorren i evidencien, entre d’altres, la vida als masos, la forma de vida dels pescadors, l’impacte de la guerra civil a les petites poblacions, la transformació dels pobles de costa amb l’arribada del turisme… En definitiva, plasmen una forma de vida que lentament es diluirà al llarg del segle XX.
Ressenya
Vaig sentir a parlar de “La dolça Caterina” per primera vegada gràcies a una companya del grup dels Joves Lectors Catalans que ens el va recomanar moltíssim, i finalment ha caigut a les meves mans. A més a més, el passat 7 d’octubre vaig tenir la il·lusió de conèixer a la seva autora a la fira LiberisLiber de Besalú i em va poder dedicar la novel·la!
Però anem per parts... “La dolça Caterina” narra la història de tres generacions de dones de l’Escala, intercalades amb el present a mesura que l’última dona de la nissaga de les Malastruga redescobreix les seves arrels i indaga en el passat, tot plegat convertit en un merescut tribut a tantes i tantes dones que en moments de crisi van aprendre a fer el cor fort i tirar la família endavant.
La novel·la em va atrapar des del principi i em va tenir intrigada fins al final, bastant previsible, però molt emotiu. De fet, jo que sóc tan figaflor, he patit un munt amb les desventures dels protagonistes i he arribat a la conclusió que moltes d’elles s’haguessin pogut evitar enviant uns quants WhatsApps a temps... De tota manera, vist el mal que ha causat el “double check” a la nostra societat potser només ho hauria empitjorat! ;-D
La narració és molt poètica i agradable, combinada amb un ritme força àgil que t’invita a continuar llegint al final de cada capítol i descobrir quin sal en el temps t’espera a continuació. Inclús haig de reconèixer que ens els moments àlgids de la història estava tan intrigada que no m’he pogut resistir a avançar-me als esdeveniments! Tot seguit us deixo un tastet de les magnífiques descripcions del llibre:
p. 116 “El paisatge del cap de Creus, abrupte, salvatge, feréstec i indomable, se’ls mostrà amb tota intensitat aquell migida de primavera. El Mediterrani acollia amb solemnitat l’orgullosa serralada dels Pirineus, que, vençuda, es rendia enfront de la seva impetuosa i blava immensitat. Després d’una lluita ferotge, els dos colossos es reconeixien la mútua vàlua i oferien, a tothom que en volgués gaudir, l’espectacle de la seva naturalesa viva. Les roques modelades, els impressionants penya-segats, les esplendoroses sortides del sol i l’atemoridora força del vent envoltaren el visitant, transportant-lo a un món cru de formes irrepetibles.”
Per a mi, la narració més colpidora ha estat la dels anys de la Guerra Civil, i m’ha entristit veure com els estralls del temps han extirpat quirúrgicament el cor pescador de l’Escala per convertir-lo en una atracció turística. Malauradament no és l’únic indret que ha patit el mateix destí, i per tant crec molt important que no es deixi de reivindicar.
Per sobre de tot, crec que el llibre és una oda a l’amor i la mort, perquè tan un com l’altra són igual d’indefugibles i incontrolables.
p.256 “-Antònia, filla –li digué la mare acaronant-li el rostre-. Escolta’m be. L’amor, com el vent, ens arriba en diferents formes i de diferents direccions. N’hi ha de càlids, com el garbí, que ens envolten i ens acaronen dolçament, impregnant-nos de tebiesa la pell, sense ni adonar-nos-en. N’hi ha d’impetuosos, com la tramuntana, que arriben de sobte i que ens revolten fins a l’ànima i ens torben i ens descentren i fugen sobtats tal com han arribat, deixant en nosaltres una marca indeleble. N’hi ha de fidels i previsibles, com el terral, que són allà sempre i que saps a on i quan es pot anar a trobar-los... Deixa’t acaronar pel vent i obre el teu cor, filla meva.”
Personalment, crec que el final del llibre és prou rodó, encara que m’ha sorprès el desenllaç tan ràpid de la història de la Caterina (m’esperava més complicacions) alhora que m’hauria agradat aprofundir en personatges secundaris com el seu fill, l’estrafolari arquitecte Carles Garriga o la simpàtica Shana.
En fi, el que puc assegurar és que he gaudit dels paisatges de “La dolça Caterina”, i després de llegir la novel·la m’he quedat amb les ganes de fer-los-hi una visita! Moltes gràcies, Montse, per haver escrit un homenatge tan especial al màgic indret de l’Escala. ^.^
Mx
Write a comment
Montse Castaño (Wednesday, 18 October 2017 11:04)
Gràcies a tu, Mixa! Per dedicar-me el temps d'aquesta novel·la. M'emociona veure q has triat retalls q jo mateixa hagués assenyalat per emmarcar-la. Agraïda pel teu temps, dedicació i delicadesa.