Percy Jackson i els Déus de l’Olimp: El mar dels monstres | La maledicció del Tità

Títol: Percy Jackson i els Déus de l’Olimp: El mar dels monstres | La maledicció del Tità

 

Llibre llegit en versió original: Percy Jackson and the Olympians: The Sea of Monsters | The Titan’s curse

 

Autor: Rick Riodan

 

Editorial: Disney Hyperion

 

Any d’edició: 2006 i 2007

 

Sinopsis:

 

Percy Jackson i el mar dels monstres. Des que sap que és fill d’un déu i una mortal, Percy Jackson confia a tenir un destí ple d’aventures. I les seves expectatives es compliran amb escreix perquè, malgrat que el nou curs al Col·legi Meriwether transcorre amb una normalitat inusual, un dia, tot jugant a matar a classe de gimnàstica, comença una batalla campal contra un exèrcit de gegants ferotges. A partir d’aleshores, els esdeveniments es precipiten: un enemic misteriós vol destruir el perímetre màgic que protegeix el Campament Mestís i, per tant, l’única protecció que garanteix la seguretat dels semidéus. Per tal d’evitar aquest mal irreparable, en Percy i els seus amics inicien una travessia pel temible mar dels Monstres a la recerca de l’única cosa que pot salvar el campament: el Velló d’Or.

 

Percy Jackson i la maledicció del Tità. Davant el crit d’alerta del sàtir Grover, en Percy no s’hi pensa dues vegades i corre a auxiliar-lo acompanyat de l’Annabeth i la Thalia, les dues semideesses amb qui ha format una aliança. Malgrat tot, ningú no s’imagina la sorpresa que els espera: una mantícora horripilant pretén segrestar-los i presentar-los davant del general enviat per Cronos, el diabòlic Senyor dels Titans. Gràcies a l’ajuda de les caçadores d’Àrtemis, en Percy i els seus aliats aconsegueixen escapar-se i tornar al Campament Mestís. Un cop allà, emprenen la recerca del monstre que pot provocar la destrucció de l’Olimp, tot i que, segons la profecia de l’Oracle, només un d’ells aconseguirà resistir la maledicció del tità.

 

Ressenya

Tot just m’he acabat de llegir el tercer llibre de la col·lecció “Percy Jackson i els Déus de l’Olimp” i es confirma la meva teoria: l’humor de Rick Riordan millora novel·la a novel·la i les aventures d’en Percy i companyia cada vegada estan més plenes d’acció! Em pregunto... no podrien repartir tanta adrenalina durant els mesos que els nostres herois passen fora del Campament Mestís enlloc d’ajuntar-la els darrers dies abans de la fi del món?? Suposo que Murphy tenia raó: “Si no fos per l’últim minut, no es faria res”

 

Però tornant a la trama, els llibres es segueixen llegint molt ràpidament i estan replets de personatges ben divertits i entranyables, des del ciclop Tyson (no us venen ganes d’abraçar-lo?), passant pels pegasos (jo en vull un!) fins als Déus. La manera tan surrealista en que Riordan ens els presenta fa que sigui impossible no deixar anar riallades de tant en tant! 

 

Campament Mestís
Campament Mestís

A més a més, m’agrada que la majoria dels personatges vagin evolucionant i es vagin alternant el protagonisme. D’altra banda, tampoc són fàcils d’encasellar. Tots tenen els seus defectes i les seves virtuts, i fins i tots els que en un primer moment no et cauen bé poden acabar fent-se un lloc al teu cor (i sí, reconec que he plorat com un bleda amb la mort d’un dels personatges a “La maledicció del Tità”! Sniff, sniff!)

 

Atenció! Que consti que vull trencar una llança a favor del Déu Dionís! Al tercer llibre ens deixa entreveure una escletxa dels seus sentiments i crec que és un dels personatges més complexos de la saga. Amaga molt més del que sembla a primera vista, i malgrat semblar un rondinaire, un cínic i un passota és un dels Déus més sincers i conseqüents... i no li fa falta tenir el llamp de Zeus per generar gran respecte a tots aquells que es passen de la ratlla. En fi, els que heu llegit “La maledicció del Tità”  no em negareu que l’escena on apareix al capítol quinze és hilarant!

 

De fet, fins ara crec que “La maledicció del Tità” és el meu llibre preferit de la saga. Aprofundeixes en la història dels personatges i el Percy sembla que madura una mica... 

 

Però tot i així haig de dir que segueixo sent #TeamMagnusChase. A vosaltres no us venen ganes d’estrangular al Percy una mica? En això sí que tenen raó aquells que comparen Percy Jackson i Harry Potter: ambdós protagonistes de vegades actuen com si tinguessin “el cervell fet d’algues”! XD

 

A més a més, tot i que intento no qüestionar-me la història de vegades no puc evitar irritar-me quan els protagonistes no paren de caure en tota mena d’emboscades i trampes... Una mica de per favor! De totes maneres segueixo pensant que és una manera molt original d’aprendre història, geografia, mitologia i passar l’estona, o sigui que si encara no heu llegit els llibres de Rick Riordan aprofiteu ara que ve l’estiu! Però sobretot feu-ho lluny de l’aigua... recordeu que no sou impermeables com en Percy! ^.^

  

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0