Crida 88 - <<Molí>> - Camí de la font

Relat basat en la cançó popular catalana

 

Era un càlid matí de tardor amb regust d’estiu. El corriol que duia a la font semblava erm i mut, a excepció del cant dels ocells i el refilar d’una fadrina que seguia el seu camí. Amb un cantiret buit fermament agafat sota el braç, avançava a pas lleuger cap al seu destí, saltironejant com una daina.

 

Aviat veié les grans aspes del molí, que la saludaven en la distància, i apressà el ritme. Al passar prop de l’entrada, mimetitzat entre les ombres, trobà algú que l’esperava.

 

- Felicitats. – li digué el fill del moliner a tall de salutació amb una mitja rialla pintada al rostre.

 

- Vaja, no te n’has oblidat. - li contestà la noia un cop estigueren cara a cara.

 

- Doncs és clar! I m’hauràs de dir quin dels meus dos regals prefereixes: un clavell... o un petó.

 

La fadrina va fer com si s’ho rumiés i li xiuxiuejà a cau d’orella la resposta.

 

...

 

El sol, mandrós, començava a baixar el cap per anar a fer una migdiada, quan la fadrina arribà a casa amb el càntir ple d’aigua fresca.

 

- Ja trigaves a tornar! - li botzinà sa mare al veure-la entrar.

 

- És la font, que a penes raja.

 

- Que despentinada vas! – exclamà la dona fent orelles sordes a la resposta de la seva filla.

 

- No n’hi ha per tant! És que el vent m’escabellava. 

 

- I que enfarinada vas! 

 

- Mare, és la pols que aixeca l’aire. 

 

- Doncs ja pots dir missa, però jo no veig que faci vent, ni que aixequi pols tan blanca. 

 

- Aquí dalt potser que no, - contestà la noia - però allà baix fa un altre oratge. 

 

I va córrer escales amunt amb un tendre clavell amagat al mocador de fer farcells. 

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0