Crònica de la presentació de "Un oceà de memòria" a la Setmana del Llibre en Català



Qui m’anava a dir a mi el setembre de 2015 -quan vaig assistir a la presentació de “Cants de sirena negra” de Sebastià Bennasar- que tot just un any després pujaria dalt de l’escenari amb ell per presentar el seu darrer llibre. 

 

El cert és que quan vaig rebre la proposta de Bennasar, de bon principi no m’ho podia creure. A mesura que s’apropava el dia de la presentació seguia sent incapaç de creure-m’ho, i a hores d’ara segueixo sense fer-ho! Recordo la tarda del dia 3 com un somni, en el que no feia més que trobar-me amb escriptors, editors, llibreters i demés persones fantàstiques que he conegut durant el transcurs d’aquest 2016 a fires, xerrades, trobades i actes. Però per sobre de tot, recordo sentir-me exultant dalt de l’escenari amb en Jordi Milian a un costat i en Sebastià Bennasar a l’altre.

 

Després de les introduccions pertinents, vaig encapçalar la presentació llegint la meva ressenya sobre “Un oceà de memòria”, per després donar pas a en Jordi, qui inaugurà l’entrevista preguntant a Bennasar per la creació del llibre. 

 

Segons ens explicà ell, “Un oceà de memòria” neix com un homenatge i un joc de miralls entre Mallorca i les Açores, encara que com va assegurar més tard: “La vaig començar sense saber què feia”. És més, fins al foli 80 no va descobrir el que estava escrivint. 

 

Lisboa va ser una font d’inspiració molt gran per a Bennasar, on va viure durant quatre anys. “Portugal és un país fantàstic. Quan entres en un bar la gent et diu bon dia. Ho heu provat aquí? Normalment a mi no em diuen bon dia ni quan demano.” assegurà l’escriptor entre els riures del públic. “La vida a les Açores és un món apart” explicà Bennasar quan li vaig preguntar sobre elles. “Us tractaran súper bé (i això no està patrocinat pel Departament de Turisme de les illes”)

 

D’altra banda, Milian va voler saber si Bennasar estava d’acord amb el protagonista de la història (el professor Figueira) quan aquest afirma que amb la desaparició d’una llengua es perd una forma de pensar i la possibilitat de canviar el món. L’escriptor, després de corroborar que comparteix el punt de vista de tots els seus personatges, afegí una frase preciosa: “Cada vegada que es perd una llengua, es perd una manera de dir t’estim”

 

Una altra de les preguntes per la meva part fou: “Creus que ens fan falta més professors Figueira, que estimin ensenyar i puguin transmetre la passió per la literatura als joves?”

 

“Per descomptat”, assegurà Bennasar i ho reblà amb el convenciment de que a més a més: “Els millors professors, com els entrenadors de basket, no haurien d’estar a la universitat sinó als instituts.” I posà per exemple el seu professor de literatura al institut, Antoni Figuera, al qual està dedicat “Un oceà de memòria”, ja que va ser ell qui l’ajudà a estimar els llibres.

 

A partir d’aquí l’entrevista va fer un gir per parlar sobre la literatura portuguesa, segons Bennasar “una de les millors que es fan actualment a Europa com a mínim”.

 

L’última de les meves preguntes consistí en saber quines cançons creia que formarien la banda sonora del seu llibre i Bennasar ens digué que aquestes serien els fados de Mafalda Arnauth.

 

Posant punt i final a la presentació, Bennasar ens invità a visitar els escenaris del llibre, encara que amb “Un oceà de memòria” a les mans, és fàcil assegurar que: “Mai un btillet per anar a les Açores havia estat tan barat, i havia durant tant de temps com un llibre, que és per a tota la vida”

 

En fi, a què esteu esperant per fer-vos amb aquesta novel·la increïble plena d’emocions? Teniu la meva paraula de Mixa de que en gaudireu. 

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0