12è Concurs Internacional de Música de Les Corts

 

Els focus s’encenen i em sento al punt de mira. La llum encegadora es reflexa al meu envàs de plàstic i desitjaria amb totes les meves forces que el contenidor groc se m’empassés en aquest mateix instant.

 

Des de la meva posició, una petita botella oblidada al lateral de l’escenari, tinc unes vistes espectaculars de tot l’auditori AXA. Tot i així, mentre el presentador dóna la benvinguda al públic a la fase final del 12è Concurs Internacional de Música de les Corts, m’adono massa tard que tinc pànic escènic!

 

Desesperada, miro al meu voltant en busca d’una sortida però estic acorralada i la rampa està massa lluny. Al meu costat, un dels altaveus de peu resta connectat i impassible, ben bé com un soldat del Palau de Buckingham.

 

-Pssst! Ei, que em podries llençar un cable? –li xiuxiuejo. (Ho sé, quan em poso nerviosa em surten acudits molt dolents) Però l’altaveu segueix retransmetent el discurs sense dir-me ni mu i al cartell amb l’emblema de l’Ajuntament de Barcelona ja no m’atreveixo a dirigir-li la paraula. Abans de que tingui temps de traçar algun pla, però, comencen a desfilar davant meu les primeres finalistes, les soprano Beatriz de Sousa, Irina Lévian Zbanychuk i Laura Martínez del Río. En quan les veig vestides tan elegantment amb els seus models vaporosos maleeixo que el meu únic embolcall sigui un tros de plàstic. Almenys vaig d’etiqueta (us demano disculpes novament per l’acudit).

 

Durant uns instants em sento com una estrella i m’imagino que les desenes de cares que miren l’escenari van dirigides a mi. Les veus dels cantants, inclosa la d’un baríton, ressonen per tot l’auditori i em fan trontollar de tap a peus. Si fos de vidre potser tindria motius per preocupar-me, però no, tan sols sóc una trista i oblidada botella de plàstic mig buida...

 

 

-Mig buida? Ha! Això sí que és ser optimista! Però si ni tan sols et queda un dit d’aigua!

 

Miro a banda i banda intentant endevinar qui m’ha parlat amb tanta sornegueria.

 

-Qui ets?

 

-El que m’agradaria saber és qui et penses que ets tu! El monocicle de Pixar o què?

 

-Qui hi ha? –torno a preguntar desconcertada.

 

–Permet-me que em presenti: sóc el teu tap, un òrgan petit però subestimat. M’encarrego d’impedir que les idees no se’t vessin igual que l’aigua que portaves dins, encara que a vegades vagis per lliure i no m’escoltis. Però és clar, sembla que avui en dia això de pensar amb el cul[1] i no amb el tap està de moda.

 

Tot just agafo aire per contestar que la meva consciència torna a la càrrega:

 

-Sents això? Aquest solista de violoncel està tocant el primer moviment del Cello Concerto d’Edward Elgar

 

–Des de quan ets un expert en música?

 


 

[1] De la botella

 

 –A diferència de tu, a qui han reciclat ben poc, jo en una altra vida vaig ser un faristol.

 

M’agradaria dir-li que ho dubto molt (i quatre coses més), però prefereixo no portar-li la contrària. Sembla que es sap de memòria totes les obres de Liszt, Creston i Mozart que sonen a continuació a mans de pianistes i saxofonistes. Les seves notes creen remolins concèntrics dins meu i em fan pessigolles, i crec que mai havia sigut més feliç en tota la meva curta vida útil d’envàs.

 

-Saps què, Tap? –m’atreveixo a comentar un cop s’acaben les audicions i comencen les valoracions del jurat.

 

-D’això, escolta...

 

-No, ara vull que m’escoltis tu a mi!

 

-És que estan a punt de...

 

-Acabo de descobrir que no s’hi està tan malament aquí. M’agradaria quedar-m’hi, em sento...

 

-ALERTA, MÀ A LES DOTZE EN PUNT!

 

Massa tard, m’adono del que el Tap m’està intentant avisar... Abans de que pugui reaccionar, una mà cau sobre mi i em fa volar pels aires. Ai, pobre de mi! Després d’uns instants de caos i confusió en què gairebé veig la llum al final de la trituradora, em trobo soterrada sota una allau de foscor.

 

-Es pot saber què ha passat? –pregunto espantada.

 

-Doncs que ens han descobert, vet aquí què ha passat! –remuga el Tap. – S’ha acabat! Fi de la partida! Adieu!

 

 

-I on som?

 

-Una de les organitzadores de la primera fila t'ha enxampat in fraganti durant l’entremig, t’ha ficat a la seva bossa de ma i ara ens trobem sota el seu abric.

 

-I tu pots veure res des d'aquí dalt?

 

-Doncs sí, estem a tocar d’un dels passadissos lateral i tenim l’escenari just davant... Ei tu! Mira per on vas, tros de suro! –això últim va adreçat a un dels espectadors, que passa tan arran de nosaltres que de poc ens trepitja, però a aquestes alçades no l’escolto. Jo que ja em veia dalt de l’escenari al costat dels guanyadors, enmig dels premis, els rams i les ovacions...!

 

–Noi, estan a punt de dir els guanyadors! –el Tap em treu de les meves cabòries.

 

-Ostres! I pots sentir què diuen? Eh, eh, eh,?

 

–Amb tu donant-me la tabarra, vols dir? Doncs no! 

 

 

Finalment, un cop atorgats tots els premis menors, el jurat nomena guanyador de la categoria de cant per unanimitat al baríton Carles Pachón Díaz i en la categoria instrumental per majoria el Duo de saxofon i piano Vallès Vera. Després dels discursos pertinents i la ovació final cap al jurat i tots els participants el concurs es dona oficialment per acabat. Tot i així, el destí sembla reservar-me un petit epíleg.

 

-Ei! Per fi torno a veure, Tap! –exclamo sorpresa.

 

-Sí, ens han deixat al costat del seient. Som lliures! –comenta el Tap de bon humor. –Ho veus com tu i jo junts som imparables? Ens en hem sortit prou bé, no creus? D’això... botella? Botella!

 

Però jo tinc els ulls clavats al passadís. Just davant meu acaba d’aparèixer del no res, com un miratge, una botella buida igual que jo, a qui també han abandonat a la seva sort.

  

-Mira, Tap... No és l’envàs més bonic que hagis vist mai? Mira que n’és d'esvelta... i quines corbes!

 

De sobte, veig com una noia recull del terra la meva estimada, la deixa ben posada al meu costat i desapareix. Abans de donar mitja volta, però, gairebé juraria que m’ha picat l’ullet! Com m’agradaria poder-li donar les gràcies, però ara mateix tinc assumptes urgents dels que encarregar-me...

 

-Bona nit. Encantat de conèixer-te. –em presento sense més dilació a la nova botella. 

  

–Es pot saber què et penses que fas? –sento per últim cop el Tap. Sembla que el seu bon humor s’ha diluït per complet. –Ara no tenim pas temps per això! Que em sents? Botella, sóc el teu Tap i t’ordeno que paris ara mateix. Ei, es pot saber què...? Ni se t’acudeixi desenroscar-me! Botella! Botellaaaaa!!!! 

 

Mx

 

Guanyadors del 12è Concurs de Música Internacional de Les Corts (de esquerra a dreta: Duo Vallès Vera, Carles Pachón, Jorge Nava i Ruben Àngel Gutierrez
Guanyadors del 12è Concurs de Música Internacional de Les Corts (de esquerra a dreta: Duo Vallès Vera, Carles Pachón, Jorge Nava i Ruben Àngel Gutierrez


Escribir comentario

Comentarios: 0