Crida 77 - <<Camí>> - Propera parada

Relat basat en la cançó “Tie A Yellow Ribbon”

 

-Que em podria fer un favor?

 

El conductor del autobús va aixecar la mirada de la carretera fins al retrovisor superior i va fixar-se en el reflex del passatger que li acabava de parlar. Es va sorprendre en descobrir que es tractava d’un home que li havia cridat l’atenció des del minut zero, quan s’havia adonat de la petita maleta de tela que duia amb ell i que estava marcada amb el segell del comtat de la presó federal. Ara que el veia de prop tot començava a encaixar: els tatuatges típics de presidiaris als braços, la roba escadussera, el poc equipatge... Aquell home acabava de sortir de la presó i tornava a casa. El més curiós és que no se’l veia alleugerit ni content, simplement angoixat per una qüestió que li remenjava les entranyes.

 

-Veuré què puc fer. –va contestar el conductor i va mirar dissimuladament a la resta de passatgers.

 

A l’interior del transport, tot semblava en calma. L’única activitat destacable era la d’unes velletes fent mitja al fons. La resta de passatgers mig dormitaven als seus respectius seients o deixaven vagar la mirada pel paisatge campestre que desfilava darrere les finestres.

 

-Veurà jo... –l’home va inspirar profundament. –Necessitaria que fos els meus ulls i mirés amb atenció el vell roure. 

 

Alguns caps entre el passatge es van incorporar encuriosits. L’autobús no era gaire gran i les paraules de l’ex-presidiari es podien sentir gairebé fins al darrer seient.

 

-Com? Vol dir el gran roure del proper turó?

 

-Sí, aquest mateix. Vull saber si algú hi ha lligat una cinta groga.

 

De cua d’ull el conductor va veure com un parell de dones de la segona fila començaven a xafardejar. 

 

-Baixarà a la propera parada?

 

-No sap com m’agradaria! Fa temps vaig viure en aquestes terres, però tres anys enrere vaig cometre un error molt gran i vaig perdre tot allò que m’importava. Ha passat molt de temps i no sé si en aquest poble encara hi ha un cor que em pertany. No seré lliure del tot fins que sàpiga si sóc benvingut. –l’home va fer una pausa, colpit pels records dolorosos.- Si us plau, mirarà el roure per mi?

 

El conductor va assentir comprensiu mentre gran part dels viatgers situats als seients de la fila dreta xiuxiuejaven animadament.

 

-I si no hi ha cap cinta? –va exclamar de sobte una dona de mitjana edat. La resta de passatgers van deixar de dissimular que escoltaven atentament.

 

-Em quedaré en aquest autobús fins que als records se’ls emporti per sempre la pols del camí.

 

El silenci i la expectació eren palpables. Més de vint parells d’ulls havien clavat la seva mirada en el proper revolt.

 

Tot d’una es va sentir com el conductor frenava en sec l’autobús, fent-lo quedar a pocs metres de la parada. Mentre tothom contenia la respiració, el moment va congelar-se durant uns instants. Després, l’autobús sencer va esclatar en un clam d’aplaudiments i rialles. L’únic que no va badar boca fou l’ex-presidiari, que no es podia creure el que veia.

 

Més de cent cintes grogues penjaven del vell roure dalt del turó.

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0