Crida 75 - <<Lluna>> - Llegiu les instruccions d'aquest medicament i consulteu al farmacèutic

Relat basat en anuncis televisius com aquest 

 

En quan obro els ulls els bisons, cavalls i gaseles del sostre em saluden. Igual que l’ombra vermellosa de les mans de l’Ashna, delicades però fortes, les de l’Elaia, sabies i ancianes, les d’en Gruff, tan descomunalment grans que tapen les meves, i les de la resta de la nostra petita tribu.

 

Miro al meu voltant i arronso les celles en veure que cap d’ells està amb mi a la cova. Les llances i els arcs tampoc hi són. Hauran sortit a caçar tant d’hora? M’estranya que no m’hagin esperat.

 

Els pèls dels braços se’m comencen eriçar i salto d’una revolada del meu llit de pedra. M’ha semblat sentir veus desconegudes a l’exterior. 

 

Quan surto de la cova, ganivet d’os en mà, trobo el clan envoltant a dos intrusos de robes molt estranyes. En sentir-los arribar tots deuen haver actuat igual que jo, perquè van armats, però a hores d’ara semblen més interessats en veure com els desconeguts intenten comunicar-se fent gestos grotescs i desesperats.

 

De totes maneres, m’apropo cautelosament per darrere a l’Ashna i deixo anar un gruny a tall d’interrogació. Ella inclina el cap lleugerament i em fa saber que la situació està sota control, encara que a ella tot plegat no li acaba de fer gaire bona espina.

 

-Ep, tu! Sí, el de l’esquerra! Tu ets el que talla el bacallà aquí, oi? Vine i parlarem de negocis!- sento que crida de cop i volta un dels intrusos en veure’m, alhora que ve cap a mi i em passa un braç per sobre l’espatlla. 

 

La qüestió sembla ser aquesta: els desconeguts volen que plegats interpretem una mena de ritual molt important per a ells a canvi d’uns sacs de menjar que ens ofereixen. Primer de tot, jo haig d’entrar a la cova i deixar anar un esgarip esfereïdor, mentre l’Elaia, l’Ashna, el Gruff i l’Okapi fan cara d’haver escoltat un monstre terrible i l’Iknú dispara fletxes a tort i a dret. A continuació els desconeguts m’indiquen que m’empassi una mena d’ou diminut de codorniu que se’m desfà a la boca (i estic a punt d’escopir-lo però em refreno a l’últim instant per por d’espatllar el ritual). 

 

Un cop hem complert totes les instruccions, sento com l’home que ens ha estat apuntant tota l’estona amb una mena d’artefacte negre sobre l’espatlla li xiuxiueja al seu company:

 

-Escolta Lucas, creus que els hi hauríem de demanar que firmessin els drets d’imatge per l’anunci?

 

-Però què dius home! Si aquesta colla de neandertals estúpids no saben ni agafar un llapis amb la mà!

 

-Mira qui parla!

 

A continuació, tornen amb nosaltres, ens entreguen els sacs amb provisions i desapareixen com per art de màgia. 

 

L’Ashna és l’única que s’atreveix a trencar l’encanteri i diu al cap d’uns instants:

 

-Creieu que venien del futur? 

 

-Vaja, doncs quina pena! I jo que tenia totes les esperances posades en l’homo sapiens! –contesto, i plegats esclafim en un cor de rialles mentre construïm una gran foguera per coure part del festí regalat. Inclús la lluna, sobre el cel estrellat, riu per sota el nas.


Escribir comentario

Comentarios: 0