Samsó i Dalila

El futur. Quants científics i guionistes han arribat a imaginar-ne de tan diversos i quants pocs s’atrevirien a concebre el que tinc davant dels nassos. Potser una mica massa a prop i tot.

 

Una ona de so accelerada passa volant davant dels meus ulls i m’ajupo rere la improvisada barricada amb el cor accelerat.

 

-Estàs bé? –veig vocalitzar en Samsó uns metres més enllà. 

 

Assenteixo i m’asseguro que tinc els taps a les orelles ben posats. Miro la meva arma. Merda, tan sols em queda un tret. Dono una ullada ràpida al meu voltant: els demès aviat també es quedaran sense munició. Però els soldats, els esbirros que ens disparen, tenen corda per estona.

 

Al meu voltant plouen immaterials, però no del tot invisibles, bales d’ultrasons paralitzants. Com va començar tot plegat? em pregunto... Oh, aquí arriba un flashback...

 

Les tènues llums de les llotges il·luminen el pati de butaques. Avanço decidida cap a platea, on dos homes discuteixen animadament. En veurem, un d’ells indica a l’altre que marxi amb un cop de cap.

 

Damunt meu una “L” gegant es projecta sobre l’imponent teló de vellut vermell.

 

-Dalila, què fas aquí?

 

-Això m’agradaria a mi saber! –exclamo.

 

Es fa el silenci. Miro directament als ulls cansats del meu interlocutor.

 

-Necessitava saber si la màquina funcionaria. 

 

-Tu i els teus homes acabeu de prendre el Liceu, per l’amor de Déu! Has vist com heu deixat el guarda de seguretat?

 

-Es recuperarà. Els ultrasons són inofensius.

 

Aixeco els braços desesperada.

 

-Això et sembla inofensiu? Em quedaré fins que marxeu.

 

Més silenci.

 

-No marxarem. 

 

-Pare!

 

-Ja n’hi ha prou!

 

Però no n’hi va haver prou. Aquella nit, la ment brillant del meu pare va descobrir que amb la seva investigació dels ultrasons sobre la ment humana, de sobte tenia més poder del que hauria pogut arribar a imaginar. Un cop pres el Liceu, què li impedia fer el mateix amb la Generalitat, la seu de les Nacions Unides o bé... el món?

···

 

Tanco un ull per apuntar millor i disparo. La ràfega de sons encerta de ple al front d’un contrincant i fa que perdi el coneixement. Però no tinc temps per celebrar-ho.

 

A prop meu, veig com la Dalila s’ajup precipitadament.

 

-Estàs bé? –intento comunicar-li. 

 

Ho està. Però no tothom ha tingut la mateixa sort. Al nostre voltant cauen sense parar companys resistents, noquejats per sons fractals que hipnotitzen i convencen els seus cervells de que aquest és un bon moment per sumir-se en la inconsciència. 

 

Però no ho és. Si no evitem que el doctor Semaróv, el pare de la Dalila, posi em marxa el microones gegant que ha estat perfeccionant, els taps a les orelles no evitaran que les ments ens explotin com crispetes.

 

Veig la Dalila que se m’apropa i es recolza en un cubell d’escombraries convertit en l’única protecció que ens separa dels sequaços del seu pare.

 

Es treu els taps un moment i jo faig el mateix.

 

-Quan em vas demanar fa uns mesos enrere d’unir-me a la Resistència no pensava pas que acabaríem fent cua per entrar al Liceu. Creia que el ballet no era el teu punt fort. –bromeja.

 

-Sense tu no hauríem arribat tan lluny. Les armes, la informació... –em corregeixo.- Vull dir...

 

-Sí. Si no hagués traït al meu pare no seriem aquí. –el rostre se li enfosqueix.

 

-Ei, vas fer el correcte. –la miro fixament als ulls. – I me n’alegro que ara siguis aquí. Amb mi. Amb nosaltres. –afegeixo ràpidament.

 

-Jo també. –contesta amb un dèbil somriure. –No ho aconseguirem, oi?

 

No puc mentir-li. A ella no. L’abraço.

 

-Em sap greu. –xiuxiuejo impotent.

 

-A mi també.

 

De sobte, noto el canó fred d’una arma sobre la meva templa. De la seva arma.

 

-Fes el que et digui i tot sortirà bé.

···

 

L’eco d’uns aplaudiments ens envolta a mesura que ens apropem a l’escenari, la Dalila apuntant-me i jo avançant com en somnis. Com en malsons, millor dit. 

 

A dalt, el doctor Semaróv, al costat de la seva creació, somriu admirat.

 

-Bravo. Bravíssimo. –comenta pausadament. – Creia que em donaves l’esquena i tot seguit em portes el cap de la Resistència en una safata de plata. Vaja, vaja Dalila, et vaig subestimar. Saps jugar a dos bandes millor del que em pensava. Quan dominem el món et compraré un poni.

 

-No el vull pas, un poni.- contesta fredament mentre em fa pujar els graons. De prop, la màquina encara sembla més amenaçadora.

 

-Tan se val. En trenta segons podràs quedar-te amb el que vulguis. Apa, posa’t el casc repel·lent.

 

-Em vas subestimar. –assenteix ella.

 

-Sí, això és el que...

 

-Sé jugar a tres bandes millor del que et pensaves.

 

I entrellaçant la seva mà amb la meva, m’allunya el canó del clatell i dispara un tret precís al generador de la màquina.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0