Sang calenta | Les gratituds

Títol: Sang calenta

Autora: Irène Némirovsky

Editorial: Viena Edicions

Traductora: Anna Casassas

Any d’edició: 2021

 

Títol: Les gratituds

Autora: Delphine de Vigan

Editorial: Edicions 62

Traductor: Jordi Martín Lloret

Any d’edició: 2021

 


Ressenya

p.179 «La carn se satisfà de pressa. Però el cor és insaciable, el cor necessita estimar, desesperar-se, cremar amb qualsevol foc... Això és el que volíem. Cremar-nos, consumir-nos, devorar els dies com el foc devora els boscos.»

 

Iréne Némirovsky
Iréne Némirovsky

Aquest fragment que acabeu de llegir pertany a “Sang calenta”, el nou Petit Plaer de Viena Edicions, i un dels més intensos fins ara! És obra d’Irène Némirovsky (1903-1942), i és un petit miracle que els lectors la puguem gaudir avui en dia! Filla d’una família jueva, a Némirovsky se li va prohibir publicar durant el govern de Vichy, i finalment fou arrestada i portada a Auschwitz, on va morir. Però el 2005 es va descobrir un manuscrit inèdit entre els papers del seu editor de l’època: era “Sang calenta”.

 

«En un poblet de la Borgonya d’una tranquil·litat aparentment inalterable, Silvio, un home gran i solitari que ha dilapidat la seva fortuna recorrent el món, es dedica a observar veïns i familiars. Un dia, però, es produeix una mort inesperada i, a poc a poc, els secrets de joventut que havien estat curosament amagats surten a la llum, i demostren fins a quin punt passions que semblaven extingides poden dominar les voluntats  i canviar el curs d’un destí traçat.»

 

Escrit en forma de dietari, “Sang calenta” ens parla dels secrets dels pobles, de la pèrdua de la joventut, dels patrons de conducta que es repeteixen generació rere generació i de passions que capgiren les nostres vides. Mentre llegia no podia evitar pensar en la cançó de Joan Manuel Serrat...

 

«Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.»

 

 

p.74 «Però, a vint anys, com bullia! Com s’encén aquest foc dins nostre? Ho devora tot, en pocs mesos, en pocs anys, de vegades en poques hores, i després s’apaga. Més tard pots avaluar-ne els estralls. […] ¿Qui no s’ha trobat que aquest foc li havia deformat i doblegat curiosament la vida en un sentit contrari a la seva naturalesa més profunda? Fins al punt que tots som més o menys iguals que les branques que cremen a la meva llar i que les flames retorcen com volen.»

 

Personalment, he gaudit molt més “Sang calenta” que l’altre Petit Plaer de Némirovsky “El ball”. Tot i la gran crítica als nous rics que conté, no vaig aconseguir connectar amb els personatges i vaig patir molt amb el final. Aquí, en canvi, he simpatitzat més amb els personatges i el final m’ha deixat amb la boca oberta! Em podia esperar la majoria de girs, però l’última revelació em va fer ofegar un crit mentre llegia (i de pas vaig atreure l’atenció de la senyora que compartia vagó de tren amb mi).

 

A més, em vaig fer un tip de marcar frases i fragments sencers. Les metàfores del narrador, tan unides a la natura i el vi, et transporten al costat de la llar de foc, envoltada d’un l’ambient humit, plujós i tràgic:

 

p.23 «Els vaig dir adeu davant de la reixa del jardí, que es va obrir amb un xerric agut i es va tancar amb aquella nota greu, baixa, com el so d’un gong, que produeix un plaer especial a l’orella, de la mateixa manera que un vell borgonya en produeix al paladar. La casa està coberta d’una vinya verge, verda i densa, que s’estremeix amb mil reflexos amb qualsevol mica de vent, però en aquell moment només en quedaven unes quantes fulles seques i una xarxa de filferros il·luminats per la lluna.»

 

Borgonya, França

 

Poc abans de llegir “Sang calenta” va donar la casualitat que vaig acabar “Les gratituds” de Delphine de Vigan, un altre llibre que reflexiona sobre la vellesa i l’amor. A través dels testimonis de tres persones, coneixem els últims mesos de vida de la Michka en una residència, una dona activa i culta que ara veu com li desapareixen les paraules. Justament l’hem comentat al club de lectura de la llibreria El Gat Pelut, i ens va encantar a totes:

 

«"T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute." En la seva nova novel·la, Delphine de Vigan escruta la intimitat i els llaços de lleialtat, fidelitat i afecte que devem a les persones que han format part de la nostra vida. Michka, una dona gran, va perdent la seva habilitat per parlar. Dues persones l'acompanyen: la Marie, una noia jove molt propera a ella, i en Jerôme, el seu logopeda.»

 

Al club vam arribar a la conclusió que, encara que cada cas és un món, sobretot quan la vellesa va acompanyada de malalties com l'Alzheimer i la demència, Deplhine de Vigan sap transmetre perfectament el que significa envellir i perdre la pròpia identitat. Ho fa amb una novel·la que es llegeix en un sospir, delicada i tendra com la flor de la seva portada, però alhora irònica i punyent.

 

Delphine de Vigan
Delphine de Vigan

p.112 «Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. […] Perdre el que se t’ha donat, el que has guanyat, el que has merescut, allò per què has lluitat, allò que et pensaves que tindries per sempre.»

 

“Les gratituds” és un homenatge a aquelles persones que ens han acompanyat al llarg de la vida, a la família que triem, i a la importància de fer-los saber el que signifiquen per a nosaltres. De vegades una mirada o un gest ho diuen tot, però no hi ha res més important que saber dir “gràcies” o “t’estimo” de tot cor quan encara hi som a temps.

 

Així que jo aprofito per donar les gràcies a Jordi Martín Lloret per la seva traducció. Trobar els equivalents a les paraules que capgira la Michka ha degut ser tot un repte!

 

 p.66 «-[…] Em va ensenyar a obrir la finestra, de pam a pam, està prohibit. Amb un gabinet. […] Se’n necessita un de ben punxegut. El vaig agafar al menjador, el vespre del... call... del call ro...

-Del tall rodó?

-Jo em vaig quedar sense, saps?

-De què? De tall rodó?

-De fills.

-Ja ho sé, Michk’. Però em tens a mi. Soc aquí, jo.

-Vas plorar molt, eh? Quan et va dir allò, el metge, quan et va dir que no era segur, que no era gens segur de fet que un dia poguessis quedar emprenyada. Vas plorar molt, t’ho puc ben dir.

-És veritat. Però potser ara no és el millor moment.

-Potser no és mai el millor moment.»

Pel meu gust, el desenllaç de “Les gratituds” és una mica massa rodó, però no seré jo la que es queixi d’un final feliç, paraula de Mixa! I parlant de finals, aquí acaba la ressenya d'avui. Ja només em queda dir-vos... moltes gràcies per llegir-la! ;-)

 

Mx


Write a comment

Comments: 0