Títol: Pluja d’estels
Autora: Laia Aguilar
Editorial: Destino
Any de publicació: 2020
Sinopsis: Un grup d’amics es reuneixen cinc anys després d’un tràgic accident en una casa al Cap de Creus, un lloc idíl·lic de cara al mar, amb l’excusa de contemplar una pluja d’estels.
Durant la trobada, es diverteixen i comparteixen confidències, però també afloren gelosies, una antiga història d’amor i el sentiment constant que els produeix un fet del passat encara sense resoldre.
Cap d’ells s’imagina com acabarà la nit. Una nit que els té reservada una darrera sorpresa.
ressenya
Ja llegit el Premi Josep Pla 2020 i val a dir que escriure’n la ressenya serà un repte perquè hi ha moltes coses que no us puc desvetllar... Ahhh!! Ho aconseguiré? Prometo no ser aixafaguitarres. Podríem dir que “Pluja d’estels” és el retrat d’un cap de setmana entre vells amics, un fragment força intens de les seves vides, una cruïlla que ningú sap travessar...
Tal i com deia Marc Artigau a la presentació del llibre, es tracta d’una novel·la de personatges que no saben com gestionar (i potser no volen afrontar) el seu dolor i les seves incerteses. El retrobament estarà ple de retrets muts, i Aguilar sap transmetre molt bé aquest malestar. Tots ens hem trobat alguna vegada en una situació de mirades que es desvien, frases que no s’acaben... La incomoditat protagonitzarà les converses dels personatges, però també viatjarem al passat per recordar moments més alegres. Llavors viurem l’alegria i l’esclat de l’estiu, quan tots ells encara tenien la vida per endavant.
Ara la majoria supera la quarantena i no saben què fer amb les seves vides. En aquest sentit no m’he sentit gaire identificada amb ells, potser perquè per edat m’apropo més a l’Olívia, l’única noia jove del grup. Però no és difícil empatitzar-hi i posar altres cares als seus records.
Aquest cap de setmana que us deia serà breu. Tindrem el temps just de conèixer retalls de les seves vides i quedar-nos amb força interrogants. Ja ho diuen, oi, que una bona novel·la et deixa amb més preguntes que respostes?
De fet, la novel·la es llegeix en un tancar i obrir d’ulls. Et posa en situació de seguida i t’atrapa. Frases curtes, escenes molt visuals... Es nota que Aguilar beu de la seva experiència en el món del guió, però tal i com ella diu, el llibre és l’únic format que et permet ficar-te dins del cap dels personatges amb tanta profunditat.
Pel que fa al final... potser tant de secretisme m’ha jugat una mala passada, perquè m’esperava un desenllaç amb algun gir inesperat més. Però és que “Pluja d’estels” no busca impactar com una telenovel·la, sinó anar calant dins la pell del lector. La pròpia Laia Aguilar va dir que després de treballar els personatges el “tema” central de la història va venir sol, i no pas a l’inrevés.
Ai, quina pena que no pugui parlar d’aquest “tema”, perquè em sembla de rabiosa actualitat. Només diré que no m’ha agafat del tot desprevinguda perquè ja coneixia alguna història semblant que em va marcar. Tot i així, cada un d’aquests casos és únic a la seva manera, i el final de “Pluja d’estels” resulta molt emotiu.
Durant la presentació, Aguilar afirmà que “fer el salt” a la literatura per a adults no havia suposat, per se, cap salt. «A mi el que em guia és escriure una bona història. És més tard que m’adono si és juvenil o no» deia. I he gaudit molt comprovant-ho. Tot i les variacions estilístiques i les diferències entre els protagonistes, és gratificant reconèixer la mateixa veu que a les seves obres juvenils. I és genial descobrir autors així, que consideren a tots els seus lectors mereixedors de respecte, honestedat i bones històries, independentment de l’edat.
Què més puc dir? Em penso que “Pluja d’estels” funciona una mica com un mirall. El públic adult connectarà més amb la història, sobretot si alguna vegada heu vist marcir un somni, o esteu perduts. Us demostrarà que fugir de les nostres pors no serveix de res, perquè viuen dins nostre. I alhora us farà sentir que no esteu sols... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment