Aquest mes de maig la biblioteca Ramon Fernàndez Jurado de Castelldefels s’ha sumat a la iniciativa “El Documental del Mes”, que consisteix en projectar mensualment inèdits documentals per apropar-los al públic i mostrar-los com una branca més del cinema.
Tot i això, el documental que ha inaugurat la proposta (la qual la biblioteca espera tingui molt d’èxit) ja es va estrenar l’any passat i ha sigut retransmès en un dels darrers “Sense Ficció” de TV3. Es va creure que valia la pena començar amb el documental “Joana Biarnés, una entre tots”, el gran triomfador del Memorimage 2015 (Premi Ciutat de Reus) dirigit pel productor executiu Òscar Moreno i el periodista Jordi Rovira.
Tal i com ens va explicar Fernando Lorza (col·laborador de Radio Castelldefels i encarregat de presentar-nos el documental) hi ha dos motius pels quals un documental pot guanyar el premi del públic d’un concurs: perquè és divertit o bé perquè arriba al cor de la gent i, com estàvem a punt de descobrir, aquest és el cas d’ambdues opcions.
Per on començo a parlar de Joana Biarnès? Després de veure el documental, que explica la història de la seva vida cronològicament, em vaig quedat ben bé sense paraules. Com pot ser que una dona tan increïble caigués en l’oblit d’aquesta manera? Si hagués nascut a països com França ja faria anys que tindria un monument! Si encara no sabeu de qui us estic parlant, poseu-vos ben còmodes perquè la seva història us deixarà bocabadats!
Tal com la mateixa Biarnés reconeix al principi del documental, en realitat la fotografia mai l’havia apassionat. Va néixer a Terrassa el 1935 i tot el que va aprendre sobre el tema fou gràcies al seu pare. Ell sempre havia confiat que la Joana continuaria el seu negoci de revelat i fotografia però ella volia ser ni més ni menys que telefonista. El pare es desvivia per trobar-li una vocació digne i inclús va accedir a que fes classes de dibuix, però des del primer dia el professor va veure clar que aquella noia no tindria futur en la matèria. Així que Joana li digué al seu progenitor “pare, em poso a estudiar, vull ser algo”.
Mica en mica, però, Joana es va anar involucrant en el negoci familiar i acabà acompanyant el seu pare en la seva feina de fotògraf esportiu. Ja de bon principi, quan estava documentant un partit de fútbol, la gent no es podia creure que una dona tan jove i elegantment vestida (com sempre ho estaria a diferència d’altres fotògrafs) estigués autoritzada a fer de periodista. De fet l’àrbitre va interrompre el partit per comprovar-ho i tot i així el camp sencer la va “animar” a que se’n tornés a casa a fer coses de dona.
Però no, la Joana estava decidida a irrompre en aquell món fins ara només d’homes i a no deixar-los tenir raó. Poc sabia que s’acabaria convertint en la primera dona foto-periodista de la història a Espanya. El seu pare (qui li va inculcar rectitud i serietat) ja li va dir que seria difícil i que no sempre seria amb ella per ajudar-la, però la Joana estava disposava a fer-lo sentir ben orgullós.
Quan a Barcelona es va obrir l’escola de periodisme, Biarnés va ser de les primeres alumnes. En els anys anteriors, el fotògraf Ramon Masats l’havia iniciat en el món de la fotografia artística i la descrivia com una persona amb molta “sensibilitat, modernisme i un toc d’humor que la feia triomfar”. A la primera entrevista a l’escola de periodisme, el seu professor li preguntà si li agradaven els toros, pregunta a la que Biarnés va contestar amb una negativa. “És per la sang” afegí, i així acabà l’entrevista. Al cap de poc li van anunciar que el seu primer reportatge seria ni més ni menys que en un escorxador. Molts es podrien haver rendit, però Joana va fer el cor fort i no va llençar la tovallola. De nou davant el seu professor un cop feta la feina, aquest la va felicitar sincerament i li va augurar un gran futur com reportera.
Tot i així no seria fàcil. Un cop acabada la carrera, els diaris li van tancar les portes per la seva condició de dona i la seva Terrassa natal se li va fer petita. De manera que parlà amb el seu pare i li demanà sincerament per marxar a Barcelona. Aquest accedí tan sols amb una condició: “que no em facis baixar mai el cap”, un mantra que Biarnés assegura l’ha guiat en els moments més difícils de la seva vida, com l’episodi de les riuades del Vallés, el 1962, una tragèdia que la va trencar per dins. Fou el segon reportatge més dur de la seva vida després de l’escorxador i li va fer tocar de peus a terra. “Em va fer comprendre que ara sí podia fer el que fos”.
I l’esperava ni més ni menys que un salt a la capital, quan va ser reclutada a les fileres del diari “Pueblo” el 1967, on tot eren homes. Encara que la situació no va arribar a ser hostil, Biarnés reconeix que a la redacció hi havia un “ambient de mosqueig” general fins que més endavant deixà de ser la única dona. Allà conegué el que seria el seu marit, el periodista francès Jean Michel Bamberger, de qui fou companya de benvinguda quan aquest arribà a Espanya per un programa radiofònic. I és que en el fons, Biarnés sempre havia estat convençuda que amb un espanyol de mentalitat tan tancada no s’hi podria casar mai.
Com vam poder anar comprovant, la Joana era una persona llençada i disposada a aconseguir el que volia, sobretot quan es tractava dels seus reportatges. En el documental ens parla de com per a ella tot projecte, per gran que sigui, ha de incloure LA foto (sí, sí, ben gran i en majúscules), aquell trofeu únic i especial que sobresurti de les demés i les representi totes. Fou aquesta dedicació amb la seva feina que la portà a embarcar-se en una de les aventures per la que és més recordada: passar tres hores amb els Beatles a la seva suite de Barcelona.
No és que no tingués suficients fotografies dels concerts dels Beatles per Espanya, el problema era que no es distingien en res amb les dels seus companys. No havia aconseguit LA foto, així que després d’haver viatjat en el mateix avió que ells de camí a Barcelona sense gaire èxit es decidí a anar-los a trobar a l’Hotel Palace. No seria fàcil, perquè hi havia guardaespatlles apostats a tot arreu... menys al muntacàrregues! El mateix Ringo fou qui li obrí la porta i es quedà ben sorprès en retrobar aquella noia que els havia estat fotografiant des del bany de l’avió. Joana jugà bé les seves cartes i “li vaig dir en el meu anglès macarrònic: I take one picture only”.
Però no foren ni una ni dos fotografies les que faria, sinó una pila! Mentre parlava amb ells fins hi tot li van demanar que els expliqués com funcionava el ritme de les “palmas” flamenques (segons Joana se’n va sortir de manera prou convincent tot i no tenir-ne ni idea) i quin era el plat típic d’allà... Quin havia de ser sinó “bread and tomato with ham”! Ja us podeu imaginar quina cara d’estranyesa van fer els Beatles quan van sentir a parlar per primer cop del pa amb tomàquet!
I aquí comença la llarga llista d’experiències increïbles que van portar a Biarnés a viatjar per tot el món i a guanyar-se la confiança d’un gran nombre de famosos: des de la família real, la Duquesa de Alba passant per Lola Flores, Carmen Sevilla, Joan Manuel Serrat, Audrey Hepburn...
És més, Tom Jones li va dedicar un concert; va volar en una avioneta amb El Cordovés; va acompanyar a Massiel a comprar-se el seu vestit per Eurovisión; va enganyar Roman Polanski per fotografiar la seva estada a Marbella; va viatjar arreu amb Raphael com la seva fotògrafa personal i segons explicava Biarnés “al Dalí jo li feia molta gràcia, em tenia molt de carinyo i el vaig admirar moltíssim”.
Va fundar la seva pròpia agència de fotografia (SincroPress) i va començar a viatjat a Amèrica a fer reportatges de pel·lícules, inclús d’una gala dels Óscars, on va ser convidada a un sopar de gala. Allà va conèixer Clint Eastwood, o més aviat es va quedar completament en blanc en veure’l per primer cop, moment en el que ell la va besar als llavis afectuosament. Val a dir que el marit de Biarnés s’ho va prendre força bé... fet i fet, l’havia triat a ell enlloc de a una estrella de Hollywood!
Com diu la sinopsis del documental, Joana Biarnés va ser “una pionera que va vèncer els prejudicis d’una època, va triomfar en la seva professió, va conèixer i immortalitzar a grans personatges de la història i quan es podia haver convertit en llegenda, va desaparèixer.”
Us estareu preguntant... I això com pot ser? Jo tampoc no me’n sabia a venir! La mateixa Biarnés ens explicava un dels dies més tristos de la seva vida: al presentar un dels seus darrers reportatges relacionat amb el càncer en el que s’havia abocat, l’editor el va llençar a banda i li va etzibar: “Això no ven”, per a tot seguit ensenyar-li unes fotos de Lola Flores disfressada de Baltasar. “Haig de marxar, vaig pensar”.
En efecte, el sensacionalisme va fer que Biarnés deixés la seva professió per retirar-se a una casa de pagès a Eivissa. Però les emociones no havien pas acabat! Allà ella i el seu marit van obrir un restaurant el 1985 arrel de la gran quantitat de gent i famosos que sempre venien a casa seva a dinar. Tothom estava d’acord en que “Cana Joana” transmetia placidesa i energia, i a la Joana la imaginació i els colors li van servir de pont entre la fotografia i la cuina. Més de vint anys després, el matrimoni va marxar a Viladecavalls, per a ells “una continuació d’aquesta pau”.
Poc s’esperava Biarnés als seus 80 anys que després d'haver superat i deixat de banda l'etapa com a fotògrafa, aquesta tornaria a trucar a la seva porta. Finalment, els seus amics i companys, després de redescobrir la seva obra, la van aconseguir convèncer de que el seu material era increïble i es mereixia estar en una exposició (no de cap a una trituradora com quan, Biarnés amb absoluta naturalitat, considerava que ocupaven espai!).
Així s’inicià la tornada del nom de Biarnés en boca de tothom, quan el 2013 va donar una emotiva conferència a Terol; a Terrassa la sala Muncunill fou dedicada a la seva obra i el 2014 va rebre la Creu de Sant Jordi. “No m’ho podia creure” afirmava Biarnés, que no es considerava mereixedora de tal honor. A més a més, aquest 2016 s’està escrivint un llibre sobre la seva carrera i algunes de les seves fotografies (més de 35.000!) s’exposaran a les principals ciutats d’Espanya.
“Estic vivint un moment molt dolç”, explicava la protagonista al final de documental, sobretot ara que ha reprès la fotografia tot i la malaltia degenerativa que li afecta la vista. “Estic redescobrint les emocions que em provocava quan vaig començar [...] el fotògrafs sempre disparem amb el cor”.
No cal que us digui que en quan la projecció es va acabar el públic de la sala Margarida Xirgu començà a aplaudir amb ganes, una servidora d’allò més emocionada. En el debat posterior tots vam estar d’acord en que, tot i ser una llegenda viva, Biarnés semblava una dona modesta, senzilla, propera, agradable i molt divertida! Mare meva, què donaria per una tarda amb ella escoltant els milers de les seves anècdotes!
D’altre cantó el documental se’ns va fer d’allò més curt. Segons el nostre moderador, no és un documental que trenqui motlles cinematogràficament, però la música et toca la fibra, fa un ús hàbil de la imatge fixa i és un bon reflex de l’Espanya franquista i el paper de les dones. Què més podria afegir?
Definitivament, acabo de decidir que de gran jo també vull ser “algo”: vull ser com la increïble Joana Biarnés.
Mx
Write a comment